Álvaro Cunqueiro / Salvador Espriu

 

Cando falou a choiva

Cando falou a choiva
calaron
as vidas, pequeniñas,
que a noite falar fai.

Na máis fonda escuridade,
quen non escoitou as súas voces
no verán? Nun ton suave e limpo,
lento, como a tentas, monótono,
infindos diálogos comezan.

O áer cristaíño, a menta,
a iauga no rego, o grilo
percúranse e afánanse
nun mesmo camiño
de acompasado traballo
de tranquilo silencio.

Pero toda a noite chove que chove
aqueles íntimos falares,
–ruxen duras ráfegas coma ondas–
hoxe non poderei, digo que, non ouvilos.


Canción do paso do serán

Entra o tranquilo serán
polo fusco camiño da mirada.
Alén da mar ben traballada
polos bois do sol, lento o trigo,
cando máis perfecta morre a flor
no áer suave, pola gran dor
deste camiño da mirada,
vaise o tranquilo serán.

Traduccións de Álvaro Cunqueiro publicadas orixinalmente no Faro de Vigo e despois no libro Flor de diversos, editado por Galaxia en 1991.
[A la veu de la pluja // A la veu de la pluja/ varen emmudir/ les vides tan petites/ que es parlen en la nit.// Quan fa bon temps,/ es criden ben endins/ de la foscor. Comencen/ molt cautament subtils,/ monòtons, lents/ diàlegs sense fi.// L'aire més prim, la menta,/ l'aigua del rec, el grill/ es cerquen i s'apleguen/ en un mateix camí/ de fressa compassada/ de silenci tranquil.// Però com que la pluja/ deixà tota la nit/ arran del mar deserta,/ avui no el puc sentir.
Cançó del pas de la tarda // Entra la tranquil·la tarda/ pel fosc camí de la mirada./ Enllà del mar ben treballat/ pels bous del sol, endins del blat,/ quan més perfecta mor la flor/ a l'aire lleu, pel gran dolor/ d'aquest camí de la mirada,/ se'n va tranquil·la la tarda.]

  Centenario Cunqueiro 1911·2011