Álvaro Cunqueiro / Carles Riba

 

Fuges quan per haver-te…

Fuxes mesmo cando por terte
dariamos, nunha noite escura,
a estrela que sorrí, aberta, acolá,
e nunha mar incerta,
un porto dourado de viñas ó regreso,
e no silencio de odio, o canto
dunha rapaza pura.

Se nos deixases ó menos,
ouh fermosa altiva, un doce soño de teu
entre os ollos e a visión infinita
do mundo! Pro apértasnos
coa soedade, prisioneiros da fixa
ollada túa, que a habita
de lonxe, sen ti.

Pro se foses nosa,
se deixases –un intre non máis– os teus brazos
ó noso colo, cinguindo o eterno engano
de crer aceso o teu rostro
por un amor que de ano en ano
aprendimos –feito de doce afán
e tristes pasos–;

se cho désemos –tan
caladiñamente atesourado!–
que forza inmortal nos restaría,
desligados do engado,
pra rexurdir sobre da febre impía
e a animal melanconía
e a soedade?

Traducción de Álvaro Cunqueiro publicada orixinalmente no Faro de Vigo e despois no libro Flor de diversos, editado por Galaxia en 1991.
[Fuges, quan per haver-te/ donaríem, en una nit obscura,/ l’estel que riu, armat, en un tombant,/ i en una mar incerta,/ un port daurat de vinyes al voltant,/ i en un silenci d’odi, el cant/ d’una noia pura. // Ens deixessis almenys,/ oh bella altiva, un somni dolç de tu/ entre els ulls i la visió infinita/ del món! però ens estrenys/ amb soledat, presoners de la fita/ mirada teva, que l’habita/ de lluny, sense tu. // Però si fossis nostra,/ si daves –uns instants només –tos braços/ al nostre coll, cenyint l’ardent engany/ de creure encès ton rostre/ per un amor com el que d’any en any/ hem après –fet de dolç afany/ i de tristos passos–; // si te’l lliuràvem –tan/ silenciosament atresorat!–/ ¿quina força immortal ens restaria,/ deslligat de l’encant,/ per ressorgir damunt la febre impia/ i l’animal malenconia/ i la soledat?]

  Centenario Cunqueiro 1911·2011